Avui fa 39 anys, en condicions molt
difícils, quan l’estructura de l’Estat encara estava fortament influenciada per
les restes de la dictadura franquista, s’aprovà en referèndum la vigent
Constitució Espanyola. Suposà un gran
pas endavant en la implantació de la democràcia i en el reconeixement i defensa
dels drets i deures de la ciutadania i dels pobles d’Espanya.
Però
tot en este món naix, creix i, en algun dia, mor. Bona prova del desfase que
sofreix la vigent Constitució la podem observar en l’article 143, on parla de
la possibilitat de creació de comunitats autònomes, quan ja fa molts anys que
se n’han format 17. I què direm de la integració d’Espanya en la Unió Europea,
amb les grans cessions de sobirania que això ha exigit. Només un esforç
permanent d’actualització pot permetre a la Constitució Espanyola, una llarga
vida per al bé dels que ens governen sota la seua protecció. Però el sector més
immobilista de la dreta l’ha utilitzat com a mur de contenció front a tot
intent reformista i modernitzador. I així la Constitució del 78 s’ha anat
esclerotitzant de manera irreversible i, cada dia més, va patint dels mals que
anuncien l’aproximació del fi per a una norma que, en el seu moment, va
suscitar moltes esperances i il·lusions.
Com ha
demostrat el frustrat intent de declarar la Independència de Catalunya, la
qüestió territorial a Espanya encara no s’ha resolt plenament. Els problemes de
Catalunya ni de cap altre territori no es resoldran ni amb jutges ni amb
presons ni amb declaracions unilaterals
sinó amb serenitat, diàleg i abordant els problemes reals de la gent.
Des
de fa anys hem vingut denunciant els incompliments de la Constitució en temes
capdals. I ara repetim i ampliem la nostra denuncia. L’article 35 diu que “tots
els espanyols (i les espanyoles) tenen el deure de treballar i el dret al
treball... i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seues
necessitats i les de la seua família”. En lloc d’això tenim un voluminós atur
crònic des de fa molts anys i un treball cada colp més precari que impedeix que
moltes persones puguen eixir de la pobresa, i unes diferències salarials
escandaloses entre la minoria dels directius de les empreses de l’IBEX i la
massa del personal precaritzat.
L’article
15 proclama el dret a la vida i a la integritat física i moral de totes les
persones. Pero ni la Contitució, ni la resta de les lleis, ni els poders
públics ni el conjunt de la societat hem estat capaços d’eradicar la violència
masclista. Ni tan sols som capaços de
tenir una Constitució amb llenguatge inclusiu. Cal un marc que permeta
visibilitzar aquesta lacra, així com actuar per tots els mitjans educatius,
legals, de protecció, etc que calguen de la manera més contundent.
El
dia 10 de novembre de 2017 s’aprovà a les Corts Valencianes la Llei de Memòria
Democràtica. Aquesta llei fa referència en el seu preàmbul, al Títol I., Dels
drets i deures fonamentals, de la Constitució Espanyola que, segons
l’article 10.2, s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels
Drets Humans. Amb esperit de reconciliació, integració i respecte al pluralisme
es va aprovar la Llei 52/2007, de 26 de desembre on s’estableixen mesures en
favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la
dictadura. I més endavant diu que els poders públics duran a terme polítiques
dirigides al coneixement de la nostra història i al foment de la memòria
democràtica”. Doncs bé, l’aplicació d’aquesta llei ha estat boicotejada pel
govern de l’Estat i el partit que el sustenta. O siga que ni Constitució
Espanyola ni Declaració Universal dels Drets Humans.
Els
drets a la salut, a l’educació, l’atenció a la dependència i altres, continuen
estant retallats si no conculcats, mostra d’açò és el recurs
d’inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol a les lleis valencianes
que pretenen pal·liar la pobresa energètica i els desnonaments. El dret a
l’habitatge que proclama l’article 47 és encara una quimera per a bona part de
la població. Ara, amb l’arribada d’un hivern avançat, s’agreuja la pobresa
energètica que tantes famílies pateixen.
Moltes
d’estes carències es podrien mitigar si les comunitats autònomes i els
ajuntaments gaudiren de l’efectiva solvència financera que el govern central
s’entosudeix a mediatitzar per mitjà del FLA i altres disposicions emanades del
Ministerio de Hacienda.
El
finançament de les comunitats autònomes es clarament millorable. Ací, al nostre
país, els dèficits són crònics i substanciosos. Per açò i per tot el que hem
dit abans resulta evident la necessitat d’una reforma constitucional de calat
que faça que la futura carta magna no siga una rimbombant declaració de bones
intencions sinó més bé una ferramenta útil per a millorar la convivència en
llibertat, igualtat i en justícia.
