És el monstre de la tisora. En nom de l’austeritat i de la consolidació
fiscal es retallen primer els drets socials i tot seguit els ciutadans. A
Espanya el bipartidisme dominant imposà la inclusió del dèficit zero a la
nostra Constitució sense consulta popular. Així la dreta neoliberal té les mans
lliures per a “ajustar” tot el que calga, començant pels drets laborals per
mitjà d’una reforma que fomenta l’increment de l’atur i precaritza encara més
les condicions de treball a les empreses.
A l’ensenyament públic es redueixen les beques de menjador, se suprimeix el
bono-llibre de text, es massifiquen les aules, no es cobreixen les
substitucions llevat de casos extrems, no es contracta cap interí, es minimitza
l’atenció a la diversitat i els diners per a funcionament dels centres arriben
tard i amb compta-gotes. A la universitat s’incrementen les tasses i els
requisits per a demanar beques, la investigació quasi s’anul·la i també es
redueix el professorat amb la consegüent pèrdua de qualitat i deriva cap a les
universitats privades.
A la sanitat s’imposa el repagament de les medicines, s’agreuja també el
binomi condicions laborals-qualitat de l’atenció, s’anuncia la privatització de
tots els hospitals públics i es retalla en coses bàsiques com ambulàncies i
pròtesis.
Mentre, mitjançant el FROB, a la banca se li “presten” milers de milions
d’euros, s’estimula la concentració d’entitats en poques mans, el que redunda
en l’empitjorament de la qualitat del servei i en una inevitable minva de la
competència i de llocs de treball, les ajudes del Banc Central Europeu es
destinen a intentar tapar el forat negre de la ruïna immobiliària i el crèdit a
les famílies i a l’economia productiva està sota mínims. El País Valencià es
queda sense entitats financeres pròpies, la CAM s’entrega al Banc Sabadell i
Bancaixa a Cajamadrid per a crear una pirula anomenada Bankia que als dos anys
sembla inviable i fa que el seu president, Rodrigo Rato, renuncie al càrrec.
Tot un ex-ministre d’Economia i exdirector- gerent del FMI demostra ser incapaç
de posar ordre en un projecte que nasqué viciat per la megalomania i el dogma
neoliberal.
N’hi ha més i no acabaríem. Però sembla que a Europa la gent comença a
traure’s la son de les orelles per a que les coses canvien. A Espanya la vaga
general del 29 de Març i els resultats electorals a Andalusia i Astúries han
estat uns avisos significatius de que no podem seguir per el camí que marca el
Consell de Ministres cada divendres. Les diferents consultes electorals a
Europa, sobre tot a França, abunden en la convicció de que una eixida
progressista i d’esquerres a la crisi és possible i, potser, inevitable.
Robert Sànchez i Miralles
Coordinador d’Acert
Tavernes Blanques
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada